lunes, 12 de febrero de 2007
Amb B de Barcelona
Tot just em recupero d'aquest extrany sentiment de no saber on pertanyo. De petita era tranquil.litzador per a la meva mare que tot just em relacionés amb gent del barri, concretament i com a màxim tres carrers al voltant de casa.Era com la cançò de l'Estaca, on el teu cercle social era tan limitat com la llargada de la corda que t'afermava al món segur. El meu pare, que treballava a la Rambla, em portava de la mà vestit amb la seva bata blava de botiguer i jo podia fitar sense sentir-me en perill per aquell barri, més de tres carrers avall de casa, on tot em semblava exótic, estrafolari, desvergonyit i grotesc. He aconseguit viure al centre, passejar amb seguretat apresa pels carrerons del Gótic, parlar en vàries llengües, vestir com una extrangera... però sóc autóctona, purament barcelonina, ara sóc jo la broma, la cosa rara.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
